CONTES PER L'ESTIU (I): LA CAMBRA DE MIREIA
Text:
—Mireia, estàs bé? Ja saps que no m’agrada que tanques la porta amb clau.
Què farà aquesta nena tancada a la cambra. Amb deu anys. Què se li haurà perdut allà dins. No entenc per què no ve a la sala, amb nosaltres. Quina calor que fa, quin fàstic. Si a ella mai li ha agradat dormir després de dinar. Ni de més menuda era jo capaç de clavar-la al llit de vesprada. Què estarà fent. Li passarà alguna cosa? Potser només s’ha fartat de nosaltres. Bé, de passar amb nosaltres cada migdiada. Però, si encara és una xiqueta. O una preadolescent, jo què sé. Ben vist. Ara, cada vegada arriben abans a l’edat del pavo. I aquesta fa temps que està amb la tonteria. Jo estava per espavilar. A la seva edat. I jugava amb les nines i els playmovils. També em tancava a l’habitació, però. De més gran, clar. O no. Quants any devia tenir aquell estiu? Com es deia aquella xiqueta? No recorde. Què divertit va ser. Em sentia com a la clandestinitat. Per mi, va ser la primera vegada. Vés a saber, ella. Jo diria que tenia un o dos anys més que jo. Com es deia? No recorde el nom, quina ràbia. Sí recorde que va arribar amb els seus pares. I a les dues ens feia vergonya ni mirar-nos a la cara. Hui vindrà una amigueta, m’havien avisat. Vénen de Tarragona, Lluïsa. Jugaràs amb ella, eh? Que no es senta desplaçada. Que els teus cosins encara són molt menuts. I xorrades d’aquestes que diem els pares. I jo pensava, ale pues, ara em toca aguantar una xiqueta que no conec. I si no em cau bé? Ens vàrem posar a xarrar, allà al costat del pi, a l’entrada de la casa. Jo aniria amb el banyador, uniforme de guerra de l’estiu, i les sandàlies de goma. Què curiós, que no m’agradaven gens, me les posava després de renegar i renegar, i ara m’encanten. Que me’n vaig comprar unes fa dos estius! Cangrejeras, diuen. Sandàlies de goma de tota la vida. I allí estàvem, jo vestida de camp, ella una nena de ciutat. No sé què ens contaríem. Però, ens vàrem entendre d’allò més bé. I només acabar de dinar, a la piscina. Que tenia una nova amiga i podíem fer una excepció. Res de quedar-se tancades a casa fins les cinc. Total, no molestàvem ningú nosaltres. I allà, entre rises i confidències. Què ens contaríem! No recorde ni una paraula. Però sí el bes. Als morros, eh? A sota l’aigua. I com ens va agradar, a repetir. Un cop i un altre. Em sentia la més rebel del món. Ay, quina risa. Ara, ric. Llavors estava tan emocionada. Nerviosa. I quan ens vàrem cansar de la piscina, a la casa. Anem a fer la migdiada, vaig avisar. No sé com ningú no em va dir res. Si jo mai feia la migdiada. I ens tancarem a la meua cambra. A aquesta cambra, la que ara és la cambra de Mireia. I seguirem investigant. La roba fora. I les dues amagades a sota del llençol. I més besos. Ai, no sé. No recorde exactament què. Però, quines sensacions. La llibertat. Els besos humits. La calor. I el cos fresc després del bany. Quins rubors. Per la por, o l’emoció, de ser descobertes. Què feu xiquetes? Reeeeees. I nosaltres rèiem. Quines riallades. No l’he tornat a veure. Quines coses.
—Què fas Mireia? Per què no obris la porta?
—Mami, estic bé. Volia estar sola. Ja no sóc una xiqueta xicoteta.
